Un oficio de fracasados. Libelo pro y contra el periodismo / 154 pàgines / 14 Euros

Els vells manuals de periodisme diuen que no és notícia que un gos mossegui a un home. Si ho és, diuen, que un home mossegui a un gos. I la frase no esta mal. Però si l’animal fos propietat del cap de l’oposició i l’agredit a dentades fos el president del Govern, la cosa canviaria. I aquest és un dels principis que Rodolfo Serrano (blog) defensa en aquest llibre. Les circumstàncies determinen que un fet trivial o trascendent es converteixi o no en notícia.

Un oficio de fracasados (2006) no constituïx unes memòries, ni és un manual de periodisme, ni un relat ordenat de vivències. Resulta, més aviat, un dibuix impressionista de la professió. Un al·legat contra les escombraries de l’ofici i una defensa dels principis que han d’inspirar-la. Tal i com està construït, ha de llegir-se d’una tirada, cosa que les seves dimensions i la seva prosa àgil faciliten al màxim. El llibre, no obstant això, no està escrit per ni per a fracassats. Però si que comença amb una cita de Mark Twain que afirma amb firmesa: “ “Havent fracassat en tots els oficis, vaig decidir fer-me periodista”.

De fet, el títol de l’obra ja ens avisa d’aquesta malenconia profunda que assalta a Serrano quan contempla en quina s’ha convertit el quart poder, abocat avui a submergir-se en les porqueries pròpies de la televisió escombraries i destinat a sotmetre’s als capritxos dels poderosos. Però no pot evitar, malgrat la duresa d’algunes opinions, fer palesa la seva solidaritat amb el periodisme de sempre, el que es dedica a explicar el que passa en el carrer, sense necessitat d’immiscuir-se entre llençols dels famosos.

Serrano pertany a una generació primerenca d’El País. Tant ell com Cebrián, autor del pròleg, van ser fundadors del diari en plena transició. I per molt que hagin canviat les coses des de llavors, i per molt que Serrano hagi estat vinculat a El País durant 25 anys i ja no ho faci, els gossos seguiran mossegant el just. El que necessiti el periodista perquè un fet sigui noticiable o no. I és que si calgués explicar tot el que passa no només no haurien diaris capaços de recollir-ho, sinó que, a més, es perdrien oportunitats per a llegir llibres com aquest.

A Prats de Rei hi viuen 500 persones. A l’any 1711, però, s’hi van concentrar més de 60.000 homes procedents de tot Europa. Eren els soldats de la Guerra de Successió, que van combatre durant quatre mesos en defensa Carles III o Felip V. Gairebé 300 anys desprès, un grup de recerca vinculat a la Universitat de Barcelona (DIDPATRI) ha iniciat una línia d’estudi que pretén investigar els espais històrics on hi va haver enfrontament armat.

L'alcalde de Prats de Rei, Francesc Duocastella, en la zona (austriacista) on s'ha iniciat la recerca / L.F.

Desprès de realitzar excavacions arqueològiques a Talamanca i Almenar, ha arribat el torn d’aquest municipi de l’Anoia que va viure els fets més cruents de la seva història des de l’època romana fins a la batalla de l’Ebre. Francesc Duocastella n’és l’alcalde i assegura que “la guerra està ben documentada pels dos bàndols” però “fa pocs anys ni s’anomenava als instituts o la universitat”.

Com Duocastella, molts creuen que la recuperació de la memòria històrica és un dret inalienable. Altres, consideren que no cal reobrir velles ferides. El que està clar, però, és que per molt que s’hagin gastat litres de tinta en parlar de franquistes i republicans, el nostre país compta amb més de XXI segles d’història a la seva esquena.

La iniciativa impulsada a Prats de Rei representa un capítol més d’aquesta voluntat conciliadora. Una acció que va en concordança amb l’anunci fet públic pel departament de Vicepresidència en assegurar una inversió de 186.000 euros per a divulgar la memòria de la Guerra de Successió. Una despesa que, en temps de crisi, pot ser considerada excessiva per alguns o essencial per aquells que van perdre éssers estimats en conflictes com el que va enfrontar austriacistes i borbònics ara fa 3 segles.

Per segrestar nens l’home del sac s’ha hagut d’adaptar als nous temps. En molts parcs infantils es poden contemplar imatges que posen els pèls de punta. Els nens juguen, s’empaiten i s’embruten baixant pels tobogans. Les mares parlen entre elles, no sense tenir un ull posat en cada criatura. I els petits ja no temen a l’home del sac perquè aquell individu ara sol tenir un rostre molt amable, com el d’aquell senyor desconegut de mitjana edat, vestit de gris, que a certa distància els observa de forma obsessiva, immòbil. A simple vista ningú és capaç de preveure la irresistible temptació que el martiritza per dins. Però l’home ja ha fixat la mirada en un nen que juga fora del control de la seva mare. Li reclama la seva atenció i li ofereix un caramel amb un somriure ple de bondat. Però ell ja no vol als nens per aprofitar-ne el greix. Ara ja no es tracta d’això.

Imatge extreta de "negrescolor.blogspot.com"

Aquest personatge adopta, altres vegades, l’aspecte d’una nena, una mica rebel, que es connecta al Messenger cada dia desprès de sopar. Tal i com feia el professor d’informàtica que va ser condemnat ahir per l’Audiència de Granada, l’home del sac saluda al nen escollit amb alguna paraula carinyosa. Alguns dies l’incita a engegar la webcam i el grava, sense que ell se’n adoni. Als migdies espera que es connecti i abans d’anar a dormir repassa aquells fotogrames, un rere l’altre, sense obviar cap detall. El nen, innocent, està lluny d’imaginar a què es deu la respiració tant agitada d’aquella amiga que el mira des de casa seva i mai vol mostrar-li la cara.

Una nit, l’home del sac ja no pot mes. Com el granadenc que haurà de passar 16 anys a la pressó, es treu la roba davant l’ull de la càmera. Alguns “espectadors” veuen que la situació no és com s’esperaven, i potser ho expliquen fins arribar als tribunals. En altres casos però, l’home del sac escull a víctimes més crescudes. Segueix tots els passos fins que les coneix en persona. Amb un somriure, els hi proposa dur-les a casa. I la història acaba amb un núvol d’aus carronyeres sobrevolant un enorme abocador municipal. No existeix imatge més genuïna del terror modern.

El cas de M.S.C., sense arribar a tal extrem, és el de l’home del sac que nega taxativament haver fet el que ha fet. Ell només ha escrit “expressions desafortunades” i s’ha “sincronitzat” amb els menors per jugar per internet. Els nens nomes han estat enganyats i enregistrats per un home de 35 anys que s’ha masturbat al seu davant. Que si pogués els hauria raptat com feia aquell personatge que tant atemoria als que avui ja són tant grans com ell.

Es treuen les calces perquè les paguen. Es deixen tocar per a saldar deutes. I paguen multes per parlar alt, donar el número de mòbil als clients i sortir sense permís. Aquestes són pràctiques que coneixen bé alguns personatges com Domingo Fernández i Gilda Borges, exgerents de dos clubs de prostitució de Vigo, condemnats aquest dilluns pel Tribunal Suprem. (El País)

Abans de ser jutjats, en el Mamba Negra i l’Skorpio treballaven noies de Brasil com a fulanes. No hi havia cap engany sobre l’activitat que anaven a ocupar. Els hi pagaven el bitllet i les alliçonaven per a passar la frontera com a turistes. Tot era cortesia, tret que en arribar a Espanya es fixaven les normes. A més d’exercir de putes durant mesos sense cobrar, tenien l’obligació de viure en aquests antros i pagar per l’allotjament i el menjar.

El pitjor de tot és que malgrat haver estat condemnats per tràfic il·legal d’immigrants, Fernández i Borges van quedar absolts d’un delicte contra els drets dels treballadors. Segons sembla, les condicions de les dones no eren “oneroses”. Com si fos possible explotar sexualment a una dona i donar-li unes condicions de treball normals.

I és que els jutges parlen de relació laboral en la prostitució com si tractessin amb dependentes o secretàries. El Codi Penal tipifica el proxenetisme com a delicte, fins i tot quan la dona ho consenteix i el Tribunal Suprem respon tolerant un maltractament humà que segueix generant acudits dolents i burles despietades per part de masses individus.

Les prostitutes són dones lligades per les carícies, acordonades per la força d’individus assedegats de plaer. No són meuques. Són dones esgotades, febles. I burlar-se d’elles no és menor que absoldre als que s’aprofiten d’això, els que no les respecten. És igual d’inhumà. És propi d’éssers sense ànima.

Més informació:

Article Faro de Vigo

Article La Voz de Galicia

La Generalitat ha obert la porta a incentivar la compra de cotxes. Ho va fer ahir, el mateix dia en que havia entrat en vigor el pla impulsat pel govern espanyol que pretén augmentar les vendes amb ajudes de 2.000 euros.  Just unasetmana desprès que el conseller d’Innovació, Universitat i Empresa, Josep Huguet, hagués negat de forma rotunda la col·laboració de Catalunya en el pla mentre no es resolgués la qüestió del finançament.

Però el fet que Castells revalori la proposta no representa tant sols una matisació de les paraules d’Huget sinó que suposa un canvi de rumb en la relació que manté el tripartit amb el govern de l’estat i la resta de comunitats. En cas d’adherir-se a la proposta, Catalunya se sumaria a la llista de comunitats com Andalusia o Aragó i deixaria de banda Navarra o Madrid que defensen els seus propis plans. Faria una anàlisi estrictament econòmica de la situació però guinyaria l’ullet al govern central, traient importància, altre cop, a la necessitat d’arribar a un acord urgent en matèria de finançament.

Malgrat tot, seran les xifres de vendes les qui exemplifiquin la rellevància d’aquesta decisió. Unes dades que podrien no variar tant de les actuals si tenim en compte que la majoria de marques ja apliquen descomptes molt superiors als 2.000 euros en els seus models. En aquest sentit, les mesures de Zapatero es poden considerar oportunes en un context en que la venda d’automòbils ha disminuït més d’un 40%. Però els descomptes que ja oferien els fabricants les converteixen en un cop de mà ineficaç pels ciutadans i releguen els gestos del líder socialista en un simple rebateig de les ajudes que ja són reals. Una proposta que pren protagonisme a altres assumptes polítics, que desconcerta a clients i concessionaris per la falta de normativa i que malgrat això, no suposa cap canvi transcendent en el sector automobilístic. Ni l’espanyol, ni el català.

D’aquí tres mesos Espanya passarà a formar part de la llarga llista de països que distribueixen la pastilla de l’endemà sense recepta i a les farmàcies. Així ho va manifestar dilluns la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, davant la necessitat de reduir els més de 112.000 avortaments que es van produir l’any 2007 a l’estat. 

Fins al dia d’avui, existeixen nombroses desigualtats d’accés al fàrmac entre les comunitats espanyoles. Mentre a Catalunya o Andalusia es proporciona la píndola de forma gratuïta en els centres d’atenció primària, en altres regions com Madrid o Galícia representa tota una cursa d’obstacles aconseguir aquest medicament. Un fàrmac que van consumir 540.000 dones l’any passat i que compta amb precedents com el de França, on es va produir un descens del 20% en el nombre d’avortaments des que es va implantar la venda sense recepta.

Tot i així, afirmar que aquesta acció no implicarà un ús desmesurat del fàrmac és un risc en si mateix. Aconseguir aquesta pastilla no hauria de ser cap odissea enlloc. I, en un principi, facilitar-ne l’accés sembla una proposta progressista que pot evitar molts embarassos no desitjats. Però no deixa de preocupar el fet que moltes noies, i fins i tot no tant noies, puguin acabar utilitzant aquest medicament com un anticonceptiu habitual. I és que serà tant fàcil com anar a la farmàcia i demanar una capsa de juanoles. Ni tant sols caldrà esperar en el servei d’urgències a altres hores de la matinada.

Sens dubte representa un pas endavant per als casos excepcionals. Però, facilitar l’accés a un producte n’afavorirà el seu consum? I que determinats casos facin un ús irracional de la píndola justifica la negació general d’un dret reproductiu?

Caldrà esperar per veure xifres. De pastilles, i d’avortaments.

S’acosta el cap de setmana i s’acosten les retencions. El tall de l’Autovia A2 a l’alçada de Montmaneu (Anoia) en direcció a Lleida complirà un mes aquest diumenge. Farà quatre setmanes que els vehicles són desplaçats per l’antiga Nacional II per risc d’esllavissades. 30 dies en que s’han produït retencions de fins a 16km en jornades assenyalades com va ser el passat pont de l’1 de Maig o com ocorre qualsevol divendres d’ençà que la via està tallada.

Els operaris van començar els treballs el passat 18 d'Abril, una setmana desprès de tallar la via / L.F.

Foment reconeix que el talús pròxim al túnel del Violí no està estabilitzat i que no hi ha data per reobrir els 6km d’autovia que estan afectats. Per la seva banda, el Col·legi de geòlegs assegura que el Ministeri sabia que els terrenys eren inestables abans de començar les obres però que no va investigar prou per a determinar-ne l’abast. I Foment, altra vegada, es defensa dient que les pluges han estat les causants del problema.  

Sigui com sigui, els usuaris de la via no són els únics afectats per aquesta situació. Periodites, i sobretot càmares i fotògrafs, també han de viure una autèntica cursa d’obstacles per a obtenir les mateixes imatges que veuen tots els conductors quan passen per Montmaneu en direcció a Barcelona (sentit de la via no tancat al trànsit).

El cas és que qualsevol persona que s’acosti a la zona amb intenció d’obtenir un mínim d’informació  necessita un curiós permís del Departament de Governació per a poder enregistrar imatges dels operaris treballant, fer-ne fotografies o obtenir qualsevol resposta sobre l’estat de la situació.

Els operaris treballant en l'estabilització del talús del violí / L.F.

Jo mateixa vaig patir aquests entrebancs, i vaig necessitar tres viatges i uns quants litres de benzina per obtenir un parell de fotografies mínimament dignes de publicar. La primera vegada no vaig aconseguir sortir del cotxe. En el segon intent no quedava ni tant sols un operari treballant. I, a la tercera, que va la vençuda, vaig disposar d’un minut per disparar amb el sant teleobjectiu abans que m’escridassessin des de dalt a la muntanya perquè marxés pitant. Per sort, ja tenia el que volia. El diari tindria fotos per l’endemà.

La meva desesperació, però, va disminuir quant una setmana mes tard, fonts pròximes a l’assumpte em van explicar que els treballadors de TV3 havien necessitat tres viatges de cotxe, un de moto i un helicòpter (!)  per enregistrar les mateixes imatges. I és que fer fotografies no és el mateix que gravar en moviment. I a jutjar per la tremolor de l’última notícia apareguda en el Comarques migdia d’aquest dimarts  podria ser que la meva font no anés tant desencaminada amb el detall de l’helicòpter… Tota una mostra de fermesa i obstinació per aconseguir uns quants segons de “qualitat”. I em pregunto, des de quan calen permisos de governació per fotografiar obres?

Fa menys de 24 hores que s’ha acabat el campionat del món de billar en la modalitat a la banda, celebrat des de dijous passat i fins ahir diumenge al paranimf de la Universitat de Cervera. L’alemany Wolfang Zenkner ha estat proclamat guanyador i el cerverí Francesc Fortiana s’ha classificat en una meritòria setena posició.

Zenkner es disposa a fer una carambola / L.F.

Tot i que el Club de Billar del Casal de Cervera es consideri el primer de l’estat -ha organitzat 3 campionats d’europa i 16 a nivell estatal en la última dècada- aquesta era la primera vegada que els 14 millors jugadors del món i els dos invitats es disputaven el títol a la capital de la Segarra.

Han estat quatre dies d’intensa activitat en que han passat més de 4.000 espectadors pel paranimf, segons ha informat el responsable de l’organització, Josep Planes. S’han disputat un total de 37 partides que han estat seguides en directe per 1.381 usuaris d’internet i per la retransmissió que en va oferir Lleida Televisió durant la jornada d’ahir diumenge.

Tot i així, la cobertura informativa que han fet els mitjans de comunicació locals com Lleida TV, Segre o La Mañana ha estat una excepció entre la tendència general. És indiscutible que la victòria blaugrana al Bernabéu es mereixia molts litres de tinta i encara més minuts televisius. Però un mundial de billar, que ha durat quatre dies, no se celebra cada dia a casa nostra. I més, tenint en compte que 3 dels 16 jugadors assistents eren dels països catalans.

Tant sols el TN comarques de dijous passat (en l’edició de Lleida) va dedicar uns quants segons a la competició. I cap dels altres mitjans destacats a Catalunya, -ni premsa, ni ràdio ni televisió- han utilitzat una sola línia per fer menció a aquest esdeveniment. Resulta curiós tenint en compte que publicacions com l’Avui informaven el passat 29 de març sobre el campionat de billar de Catalunya que es va celebrar a Mataró. O diaris com Mundo Deportivo que van cobrir una competició local com la de Malgrat de Mar del passat mes de febrer, i en canvi, no han dedicat ni una sola coma, en quatre dies, per a aquest esdeveniment històric.

Oh benvinguts…

Avui neix l’ets i uts, un bloc on faré quatre pinzellades sobre l’actualitat i la meva manera de veure-la. Hi haurà espai per crítiques, elogis i moltes, moltes anècdotes d’una petita periodista que s’està gestant a la universitat i al carrer. Sigueu benvinguts i ja que hem de parlar, fem-ho clar!